La Magia de las Palabras

LA MÀGIA DE LES PARAULES Aquesta és la història d’un llibre que estava molt avorrit en una prestatgeria... Feia anys, quan el van comprar, s’ho passava d’allò més bé perquè anava d’una banda a l’altra passant per moltes mans i per diferents prestatgeries on, a mitjanit, que és l’hora màgica en la qual els éssers inanimats (llibres, llapis, joguines, etc.) tenen vida, feia petar la xerrada, xiuxiuejant és clar, amb els seus companys de lleixa. Però ara l’havien col•locat, probablement per error, enmig d’unes novel•les escrites en anglès amb les quals no podia parlar de res perquè d’aquella llengua no en coneixia ni un mot. El seu amo, en Joan, era un gran aficionat a la lectura i intercanviava llibres amb amics i anava també a buscar-ne a la biblioteca, la qual cosa feia que, sovint, ell tingués nous companys amb qui comentar les històries; però d’un temps ençà, des que en Joan havia canviat de feina, no hi havia cap moviment en aquella biblioteca, cosa que feia de la seva estada un veritable suplici. Un dia hi va haver un gran enrenou a tota la casa. Se sentien sorolls per tot arreu, com si arrosseguessin mobles i moltes veus parlant a l’hora fins que, de sobte, s’obrí la porta i entrà en Joan acompanyat per uns quants homes, carregats amb escales, caixes d’eines, pots de pintura, brotxes i altres estris, que es dirigiren directament cap a les prestatgeries on era el nostre llibre. Després de prendre moltes mides i de fer unes quantes anotacions en un paper, tot d’una van començar a buidar l’estança i tots els llibres van anar a parar a unes caixes que, tant bon punt van estar plenes i tancades, van ser carregades en un vehicle que les va dur a un lloc que feia una olor molt peculiar, on les van descarregar. Tot i que el llibre de què estem parlant era de viatges d’aventures, no estava acostumat a tant moviment, i el fet d’estar estret dins d’una caixa, sense poder fer el passava, el tenia preocupat perquè no sabia quin seria el seu destí final. Es va penedir d’haver-se lamentat del seu avorriment. –Almenys allà estava en un lloc segur.– Es deia. Quin lloc era aquell on l’havien deixat? I aquella fortor, què era? Sort que no tenia ni ulls ni narius, va pensar, perquè de tenir-ne no pararia de plorar i estornudar. Van passar uns quants dies fins que per fi van obrir les caixes i unes mans, una mica maldestres, van posar tots els llibres en unes prestatgeries molt espaioses d’una sala amb uns grans i lluminosos finestrals. Una vegada situat en el seu lloc (aquesta vegada l’havien col•locat amb els llibres de viatges), es va dedicar a observar aquest nou emplaçament. Va veure unes quantes taules i cadires, algunes plantes i… -Què era allò? Unes cadires, sí, però, molt estranyes. Tenien rodes i hi havia gent asseguda llegint. Quan s’estava preguntant què era aquest lloc tan estrafolari va entrar en Joan espitjant una d’aquelles cadires en la qual hi havia un noi jove amb cara de pocs amics, aleshores en Joan donant-li el nostre llibre li diguè -Llegeix i somia, pensa que tu ets l’heroi d’aquesta història, que viatges pels mateixos indrets i fas les mateixes coses. En aquell moment aquell libre avorrit va saber on era i que aquest era el lloc on volia estar perquè sabia que amb la màgia de les paraules escrites en les seves pàgines tornaria la il•lusió de viure a moltes de les persones que s’estaven recuperant en aquella clínica. Mercè Prat-Sant Jordi 2010