Sebastià Serrano: Linguista

BIOGRAFIA

Sebastià Serrano Farrera (Bellvís, Pla d'Urgell 1944) és un lingüista català. Estudià matemàtiques i filologia a la Universitat de Barcelona, i s’hi doctorà amb una tesi sobre lingüística matemàtica. Actualment hi és catedràtic de lingüística general i de teoria de la comunicació. El 1969 hi impartí els primers cursos de semàntica general i de lingüística matemàtica de tot l’estat. Ha publicat molts estudis sobre semiòtica, lingüística general, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació, i ha desenvolupat una reflexió lúcida i original sobre les potencialitats de la comunicació no verbal i la seva influència en les relacions humanes. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi. Actualment dóna classes de Teoria de la comunicació i Lingüística.

IDEES, ESTRUCTURA, I OPINIÓ PERSONAL

El llibre parla sobre la infinitat de formes de comunicació no verbal que existeixen amb les quals participem cada dia de forma passiva o activa. Està enfocat per ajudar a la comunicació amb les cures pal·liatives, tot i que la seva aplicació és genèrica. No sol ho enfoca com a arma que podem utilitzar, sinó com a quelcom per fixar-nos-hi en els demés. Tot seguit, intentaré fer una descripció, a grans trets, dels punts que m’han semblat més importants a destacar i aniré intercalant la meva opinió:
EL llibre comença amb una petita introducció sobre com ha evolucionat la societat fins a aquest ritme de vida de voler-ho tot “ara”, i fa una valoració general de l’estat de la comunicació no verbal en l’actualitat. L’autor l’ estructura en diversos capítols, on els més significatius son els dels sentits i els de les expressions:

FLAIRES I TACTES

D’aquest tema el primer que m’ha enganxat la forma que té l’escriptor de relacionar aquests dos sentis amb les relacions entre neurones que es produeixen als nostres cervells. Això sempre predisposa a la persona per a tenir uns determinats tipus d’actituds abans de qualsevol comunicació verbal.
Aquesta predisposició es dóna gairebé en tots els sentis, però en aquests especialment és on més influeixen a nivell físic, neurològic.
Poso aquesta frase que m’ha marcat especialment: “...cal treure els cossos de l’armari i revestir-los de la seva dignitat com a generadors d’universos de percepcions i expressions”. Dic que m’ha marcat especialment perquè justament aquesta frase incita a fer que deixem de tenir els prejudicis front al contacte físic i que puguem aprofundir en aquest món de la comunicació no verbal com a eina reparadora de relacions i mals o com a previsora de lo advers. So0bretot es refereix al tacte, al contacte amb els demés, en poder fer una frega a l’esquena per generar benestar en l’altre, una carícia, una abraçada... coses que, degut a la nostra independència social, ens veiem obligats a limitar solament a persones íntimes; un error. “No hem d’estalviar en carícies”.
M’ha fascinat la forma en la que parla de les nostres mans, però més encara el fet de que, a través del tacte (o contacte amb els objectes) podem fer que ens comuniquin moltes coses: el seu pes, mida, forma, etc. I conjuntament amb la vista ens dona l’arma més potent de situació d’espai, de connexió, i d’ interactuar amb l’entorn, i amb els demés, per a conèixer-lo.
Com durant to el llibre, li atorga al tacte i a les carícies un factor fonamental per a la millor recuperació d’un malalt.
Sobre els flaire, també m’agradaria destacar el significat que tenen com a record. ¿Quantes vegades recordem una situació i ens ve aquell olor que percebíem en aquell moment? ¿O quantes vegades hem olorat la colònia d’algú que ens ha recordat a aquell amic llunyà o aquella xicota? Es increïble la memòria olfactiva que tenim, per això, coma opinió personal, considero que (al igual que la música) hi ha moments que requereixen uns olors distintius que puguin evocar-nos el record d’aquell moment en un futur.

ELS ULLS

Per a mi, ha sigut un dels temes més apassionants i que amaguen més misteri de tot el llibre, opinió que és compartida amb l’autor.
En Sebastià diu que és la part del cos més utilitzada, sense dubte, en la comunicació no verbal, especialment per a la gent gran.
Diu que els ulls serveixen per a moltes funcions socials: establir les relacions de poder, com a detonant per a establir contacte amb alguna persona, d’interacció prèvia a la comunicació, per a neutralitzar la situació d’intimitat (d’aquí el papers dels ulls com a organitzadors principals de la sociabilitat), de l’ empatia (poder veure el món des dels ulls d’una altra persona), etc.
Ell, li ha donat especial importància amb la relació que hi ha entre els nens, que no aparten la mirada, sinó que se’ls pot mirar fixament: relació entre nen i mare.
Després de llegir aquest capítol vaig fer-ho amb la filla de 1 any i mig d’un amic, al metro, esperant l’autobús, o inclús amb qualsevol nen petit que em creuava, i realment és fascinant la de coses que pots arribar a veure a través d’aquests instants de mirada penetrant. Vaig poder veure la innocència en els seus ulls, el desconeixement, la previsió del gemec, l’ indici d’una rialla... tal com he dit, fascinant. Crec que tots ens podríem passar minuts i minuts llegint els ulls d’un nen, però millor encara és llegir els de la teva parella en un moment d’intimitat, o els d’un amic en un moment de complicitat, de tristesa, etc. Un autèntic món dintre de la comunicació no verbal.

LA VEU i SABER ESCOLTAR

Comença el capítol fent al·lusió a una frase de Demòstenes, un orador del 384 aC, d’ Atenes, que deia “l’èxit del discurs es troba en la representació”. Amb això vol dir que té més força el COM de les coses que el QUE. I quina raó tenia... ja que des de sempre, el carisma a través de la veu, ha sigut el que ha aconseguit que el poble es deixi guiar per ineptes amb bona veu i bona imatge.
Al llibre, en Sebastià diu que el repte per a crear una qualitat de veu excel·lent és creant una veu que transporti competència, seguretat i afecte. Jo personalment considero que la major de les tres ha de ser la seguretat. De res serveix l’afecte si no es manifesta amb seguretat.
També hi ha una cosa que mai havia pensat i que m’ha cridat l’atenció: diu que la velocitat excessiva és un dels signes de la manca de poder, ja que sembla que vulguem parlar ràpid per por a que no se’ns deixi dir el que volem dir, o també es pot interpretar com a indici d’impaciència, d’inseguretat. Hi estic completament d’acord. JO crec que, sense pensar-ho, totes aquestes percepcions les tenim tant assumides que ràpidament podem veure les intencions de les persones, la mentida, la inseguretat, etc. tot de signes que, de ben segur, ens han servit per a la supervivència. Al llibre també apareix una petita pinzellada sobre cóm podem advertir la mentida a través de l’escolta.
Sobre saber escoltar, el que m’ha significat més representatiu, és quan diu que és molt útil per, durant una conversa, mantenir el flux de la comunicació interactuant amb el que parla: preguntes empàtiques, parafrasejar, etc. per mantenir les bones relacions.

CARES i REFINAMENTS EMOTIUS

Sobre les cares parla bàsicament sobre la seva interpretació, tot i que fa un petit apunt sobre cóm les neurones, en veure una cara coneguda, o desconeguda, preparen a les emocions i les posen alerta, ja sigui per a la fugida o per a l’enfrontament. M’ha semblat molt interessant el que comenta sobre la gran importància d’aquest reconeixement, ja que l’home per naturalesa està dissenyat per a la supervivència i, per tant, ha de saber veure en un rostre si hi ha perill o no. També parla sobre la detecció de mentires a través de la cara (igual que amb la veu).
Sobre les emocions, voldria guarda en aquest dossier, un fragment brillant: “La funció de les emocions consisteix a afavorir la continuïtat de la vida. Són uns veritables regals, que la naturalesa ens ha posat a l’equipatge biològic per sobreviure el màxim de temps en un món amb una entropia i una incertesa creixent”. Crec que ha sigut el fragment que més m’ha agradat de tot el llibre, tot i que no sigui estrictament sobre la comunicació no verbal.

La veritat és que he disfrutat moltíssim llegint el llibre. Realment no m’ha aportat res nou a nivell de coneixements, però si que m,’ha fet pensar en coses que potser mai havia pensat. Estic segur que des d’aquest moment pensaré en la comunicació no verbal d’una forma ben diferent, i que hi pararé molta més atenció, atorgant-li la importància que m’ha fet veure que es mereix.

Us el recomano a tots ;)